Després d'haver analitzat els vídeos del Bloc 3 des del punt de vista de les possibilitats educatives de les tecnologies emergents, avui he volgut fer una segona mirada crítica i centrada en un altre aspecte que apareix de manera recurrent en pràcticament tots els materials: com aquests nous escenaris modifiquen el rol del docent i que reptes ètics, emocionals i pedagògics plantegen. Per a aprofundir, he tornat a veure fragments específics, he prés notes dirigides exclusivament a identificar comentaris, preocupacions i advertiments que feien referència a la responsabilitat educativa, a la bretxa digital i al benestar emocional dels infants. A partir d'aquí, he intentat connectar aquesta anàlisi amb la meva pròpia pràctica i amb el meu projecte MENJATIC.
Canvi del rol docent: De transmissor a dissenyador d'experiències
Una idea que emergeix constantment als vídeos és que el docent deixa de ser únicament un transmissor de coneixement per a convertir-se en un dissenyador d'entorns d'aprenentatge. En entorns digitals avançats, la funció del docent es relaciona més amb:
- Crear escenaris significatius
- Seleccionar eines adequades
- Interpretar dades educatives
- Acompanyar emocionalment i cognitivament a l'alumnat
Això coincideix amb el que diu Bates: “El professorat és qui decideix com ha de funcionar la tecnologia, no al revés” (2019, p.121).
Aquesta frase m'ha fet reflexionar sobre com la tecnologia no substitueix el mestre o monitor sinó que el transforma i l'expandeix. A més, exigeix noves competències com tenir un criteri pedagògic, una mirada crítica, consciència ètica i una capacitat d'adaptació.
Pensant en el menjador escolar aquest canvi implica que nosaltres com a monitors no sols cuidem i organitzem sino que a més creem condicions perquè tots els infants participin en igualtat. La tecnologia si s'integra bé pot reforçar aquesta funció i permet una supervisió més just i sensible a les necessitats.
El pes emocional de la tecnologia en infants i docents
Una cosa que m'ha cridat l'atenció, revisant els vídeos és com alguns d'ells funciona i directament els efectes emocionals i la tecnologia sobretot quan els entorns es tornen més complexos. Moltes eines digitals poden ser estimulants i això pot generar entusiasme però també sobrecàrrega sensorial, especialment en infants neuroeivergents. En un fragment d'un dels vídeos de realitat augmentada es mostrava com un infant explorava objectes virtuals amb molta intensitat, i això em va fer pensar immediatament en els infants amb TEA del meu menjador escolar: quin nivell d'estimulació pot ser beneficiós i quant pot resultar excessiu?
Aquesta reflexió connecta amb el que afirma Gros, “la tecnologia ha de ser regulada pedagògicament perquè no tot estímul generi, aprenentatge i tot entorn digital és adequat per a tots els estudiants” (2016, p.19). Això dóna a entendre clarament que qualsevol proposta tecnològica ha de respectar el ritme emocional del menor.
La bretxa digital i el risc d'exclusió
Una altra qüestió molt present en els vídeos és la bretxa digital, s'esmenta molt seguit el risc que la tecnologia amplifiqui les desigualtats en comptes de reduir-les.
Això té dos dimensions:
1. Bretxa d'accés (qui té tecnologia i qui no)
Molts centres educatius no tenen recursos per a implementar tecnologies emergents, cosa que pot crear diferències entre escoles o fins i tot dins d'un mateix centre.
2. Bretxa d'ús (qui sap utilitzar-la pedagògicament)
Encara que existeix tecnologia en el centre, si el professorat no està format la desigualtat es manté.
Siemens ho resumeix bé quan adverteix que “Aprenentatge en xarxa requereix competències que no es desenvolupa de manera natural; s'ha d'ensenyar i entrenar” (2005, p. 6)
Estant en el menjador escolar, aquest idea també s'aplica en el meu projecte, per molt creativa i atractiva que sigui la proposta, ha de ser funcional, clara i fàcil d'utilitzar per a qualsevol monitor/a, encara que no domini la tecnologia.
La tecnologia com a ampliadora o reductora de la inclusió
Revisant els vídeos, he observat dues perspectives oposades:
D'una banda, les tecnologies emergents poden ser grans facilitadores de la inclusió, que és el que succeeix amb la augmentació visual, els pictogrames digitals etc..
D'altra banda, pot convertir-se en barreres invisibles per als infants que necessiten menys estímul, més calma o entorns predictius.
En la pràctica, això vol dir que una tecnologia pot ser genial per a uns certs infants i alhora generadora d'ansietat per a uns altres. Es reforça una idea essencial de Booth i Ainscow, “no es tracta d'afegir suports especials, sinó de dissenyar contextos que no excloguin a ningú des del principi” (2002, p.11)
Això confirma que el meu recurs tecnològic per al menjador escolar hauria d'estar pensat, no sols per als infants amb necessitats educatives especials, sinó per a tot el grup.
Aquesta segona anàlisi dels vídeos m'ha dut a terme a pensar que les tecnologies emergents i no sols transformar escenaris educatius, sinó també la manera de ser docent i acompanyar als infants en el seu benestar i aprenentatge. També m'emporto una reflexió important sobre el meu projecte: MENJATIC no ha de ser només una eina visual, sinó un recurs dissenyat amb criteri pedagògic, emocionalment respectuós i èticament responsables.
Al treballar aquest tema, m’he parat a pensar en com de vegades dóna la sensació que les màquines ho acaben fent tot i que els educadors ja no hi farem falta. Però després de pensar una mica el que he vist, he entès una cosa molt important: la tecnologia pot avisar dels torns de menjar o posar música però no pot abraçar a un nen que està trist o entendre perquè hi ha un nen no vol menjar. M'he adonat que el meu paper no és fer de màquina sinó fer de persone. He passat de tenir por al fet que les màquines passin a fer-se càrrec de tots els llocs de treballel a veure-la com una ajuda que m’estalvia les tasques pesades per a poder estar realment pels nens. Aquesta sessió m'ha servit per a valorar més com a futura pedagoga.
Añadir comentario
Comentarios