Després de revisar els continguts dels blocs 1, 2 i 3 amb una mirada més global, he volgut dedicar aquesta sessió a explorar un aspecte que molt seguit queda en segon pla però que és fonamental per entendre el present i el futur de l'educació: la dimensió crítica, ètica i humanista de la tecnologia. En aquesta ocasió, el meu procés ha començat rellegint algunes notes sobre les lectures del bloc 2 i revisant diversos vídeos del bloc 3 relacionats amb IA educativa, entorns smart i tecnologies emergents. Em vaig adonar que moltes vegades parlem de la tecnologia com una eina de millora, també és necessari preguntar-nos que implica, que transforma i que pot passar en risc dins dels entorns d'aprenentatge.
Aquesta sessió sorgeix del meu interès per entendre no sols com utilitzem la tecnologia, sinó com afecta l'experiència educativa dels infants, especialment dels més vulnerables. He començat analitzant de nou el paper de les teories del bloc 1, que m'han ajudat a prendre distància crítica. Per exemple, el constructivisme em recorda que l'aprenentatge és un procés actiu i significatiu, i això em porta a preguntar-me fins que punt les tecnologies actuals afavoreixen aquest procés o per contra, poden conduir a una experiència més passiva o fragmentada. Piaget (1970), ja advertia que “l'educació ha de fomentar l'activitat espontània de l'infant, no substituir-la” (p. 112). Aquesta idea em ressona profundament ara que l'ús de les pantalles, aplicacions i IA cada vegada més freqüent en tots els espais educatius.
La revisió dels materials del bloc 2 sobre entorns d'aprenentatge m'ha fet reflexionar sobre com la tecnologia pot afectar la manera com els infants viuen l'espai educatiu. Per exemple, els entorns híbrids o digitals poden ser estimulants, però també poden diluir el vincle social i emocional amb l'adult, en aquest sentit, he tornat a la idea de Wenger (1998), quan afirma que “aprendre és participar en una comunitat, no sols consumir informació” (p. 55). Aquesta fase m'ha ajudat a pensar en el menjador com un exemple d'espai on la tecnologia pot aportar suport, com en el cas de les pantalles visuals per a l'anticipació però sense perdre la dimensió humana, afectiva i relacional que defineix aquest entorn.
D'altra banda, els vídeos del bloc 3 sobre IA, realitat augmentada i entorns smart han estat un punt de partida per a reflexionar sobre els reptes ètics. Un dels vídeos parlava de com la IA pot personalitzar l'aprenentatge, però també advertia sobre el risc de generar dependències digitals, reduir la privacitat i consolideu desigualtats. Revisant alguns d'aquests continguts, he pensat en els infants del menjador: si la tecnologia ofereix anticipació visual, això és un suport però si substitueix la comunicació amb l'adult o un element d'excés d'estímuls, pot convertir-se en una barrera. Com diu Selwyn (2019), “la tecnologia en educació no és neutral: sempre beneficia uns, complica a uns altres i transforma la naturalesa de l'aprenentatge” (p. 14), aquesta idea m'ha fet replantejar-me fins a quin punt el disseny de les tecnologies educatives s'adapta realment a les necessitats dels infants i no sols als interessos del mercat.
A partir d'aquest punt, el meu procés ha consistit a analitzar que riscos poden aparèixer quan introduïm tecnologia en espais no tradicionals com el menjador escolar. Per exemple, pot generar més estrès sensorial? pot fer que els infants deixin escoltar les indicacions dels monitors? Pot reduir la interacció social entre ells? Aquestes preguntes no tenen resposta única, però m'han ajudat a reforçar una mirada més crítica i equilibrada.
Una de les conclusions més importants d'aquesta sessió és que la tecnologia no pot substituir la relació educativa; només pot complementar-la. Revisant les lectures del bloc 3, especialment Gros (2016), he recuperat la idea que “la intel·ligència d'un entorn educatiu no rau en la tecnologia, si en la seva capacitat d'adaptació i resposta als aparents” (p. 10). Això significa que l'ús de pantalles, aplicacions o dispositius ha de respondre a necessitats concretes, no a modes o disponibilitat de recursos.
En el meu cas, aquesta reflexió m'ha ajudat a redefinir el projecte MENJATIC i entendre que, més enllà de la innovació, la cosa que realment importa és que la tecnologia proporcioni seguretat, anticipació als infants del menjador. I el més important, sempre amb una mirada humanista i pedagògica que posi el benestar de l'infant al centre.
Aquesta sessió, per tant, ha estat un exercici de consistència crítica, m'ha permès entendre que la tecnologia té molt potencial però també molts reptes i que el paper de l'educador és assegurar que cada eina tingui un sentit pedagògic real.
Després de revisar aquests tres blocs, m'adono que la teoria és el mapa, però la pràctica al menjador és el territori. Quina teoria creieu que s'adapta millor als espais no formals d'avui en dia? Espero els vostres reflexions, pedagogs i pedagogues.
Añadir comentario
Comentarios