Aquesta sessió ha nascut d'una necessitat personal, després d'haver treballat aspectes històrics, conceptuals i emergents de la tecnologia en educació, m'he adonat que encara no havia reflexionat prou sobre un tema essencial per a entendre l'impacte real de la tecnologia a les escoles: l'equitat i la bretxa digital. Per a preparar aquesta sessió, el meu procés ha estat diferent. Primer vaig començar revisant les meves notes sobre el bloc 2, especialment la part on es parlava d'entorns híbrids i accessibles. Després vaig tornar a veure alguns fragments dels vídeos del bloc 3, concretament aquells que abordaven el paper de la IA i els dispositius en educació pública. Finalment, vaig fer una recerca complementària sobre conceptes d'inclusió digital i vaig rellegir algunes reflexions que havia anotat en sessions anteriors vinculades al menjador.
Un dels primers punts que m'ha cridat l'atenció és que molt seguit parlem d'innovació educativa com si fos universal, però en realitat no ho és. Com diu Selwyn (2016), “la tecnologia crea noves oportunitats, però també nous exclosos” (p. 44), aquesta idea m'ha impactat perquè resumeix un problema que sovint es passa per alt, no tots els infants, professionals i famílies accedeixen a les tecnologies en les mateixes condicions.
A partir d'aquí, he començat a pensar en com aquesta idea es relaciona amb el meu propi context, el menjador escolar. Encara que sembli un entorn poc digitalitzat, la veritat és que la bretxa digital també apareix d'altres maneres, per exemple, quan penso en els infants amb TEA o TEL, em pregunto, com es garanteix que les tecnologies que dissenyem siguin realment accessibles per a ells?. Tenir una pantalla digital a l'entrada del menjador (com la proposta MENJATIC) és útil però només serà inclusiva si s'incorporen criteris d'accessibilitat: pictogrames clars, colors no saturats, llenguatge senzill, lectura fàcil o alternatives auditives.
Per a entendre com la tecnologia pot ser realment inclusiva, us comparteixo aquest breu vídeo de plena inclusió. Ens recorda que la lectura fàcil no és només una tècnica d'escriptura, sinó un dret a la informació que permet que entorns, menjador siguin comprensibles per a tots. Com diu el vídeo, “comprendre és un dret”.
També he volgut ampliar aquesta reflexió a un enfocament més global, connectant amb el que he après en el bloc 1 sobre la història de la tecnologia en educació. En pràcticament totes les èpoques, les innovacions tecnològiques han arribat primer a contextos més afavorits. Quan va aparèixer el retroprojector no totes les escoles el tenien, quan van sorgir els primers ordinadors la seva presència també va ser desigual. I avui, amb la IA passa exactament el mateix, com assenyala Warschauer (2004), “la bretxa digital no és sol accés, sinó de qualitat d'ús i oportunitats reals d'aprenentatge” (p. 7). Està idea m'ha ajudat a comprendre que no n'hi ha prou amb tenir tecnologia, fa falta saber utilitzar-la bé i assegurar que ningú quedi fora.
En el procés reflexiu, també he tingut en compte la dimensió emocional. És fàcil pensar en tecnologies emergents com a eines neutres, però la realitat és que poden generar estrès, frustració o sensació d'incompetència tant en infants com en docents.
Un dels vídeos del bloc 3 recordava que l'excés d'estímuls digitals pot interferir en les habilitats d'atenció i autoregulació. Aquesta idea és especialment rellevant en el context del menjador, on molts infants ja arriben amb una certa sensibilitat sensorial, per això, crec que fa falta dissenyar entorns digitals que siguin suaus, predictius i no invasius.
Una altra part important del meu procés ha estat comparar la situació del menjador amb altres escenaris educatius que apareixen als vídeos del bloc 3: laboratoris immersius, aules híbrides, entorns gamificats, etc. A diferència d’aquests espais més tecnificats, el menjador és un espai de vida quotidiana, i això em fa reflexionar que potser la tecnologia en aquests espais ha de jugar un paper més subtil, menys intrusiu, però igualment rellevant per a l’accessibilitat i la inclusió.
Finalment, he arribat a la conclusió que considero molt significativa per al meu aprenentatge: la tecnologia només és justa quan és dissenyada pensant en aquells que més la necessiten. Si un infant amb TEA entén millor la rutina gràcies a un suport visual digital, llavors la tecnologia està fent la seva funció. Si en canvi, genera soroll, distracció o desigualtat d’accés, llavors no està ajudant.
Tanco aquesta sessió amb una frase de Nussbaum (2011) que resumeix perfectament el que he entès, “una societat justa és aquella que garanteix que tots tinguin les capacitats per a desenvolupar la seva vida amb dignitat” (p. 25), en educació, les tecnologies emergents només tenen sentit si contribueixen precisament a això.
Añadir comentario
Comentarios